Dg. 22 de nov. 2026
← Portada
OpinióDénia

La Ronda Nord i l'etern campionat de tindre raó

Trenta anys esperant una carretera i onze anys de govern municipal. A Dénia, alguns pareixen més preocupats per guanyar les discussions que per aconseguir que les coses succeeïxen.

El Aguijón
Dissabte, 14 de novembre de 2026, 13:15 · 4 min de lectura
La Ronda Nord i l'etern campionat de tindre raó
Ilustración: El Aguijón de la Marina Times

Hi ha ocasions en les que un escolta determinades declaracions polítiques i es pregunta si els nostres representants recorden per a què estan ací. Si la seua feina consistix en defensar permanentment les seues posicions, guanyar cada pols davant una altra administració o, senzillament, resoldre els problemes dels ciutadans. Perquè hi ha una diferència enorme entre defensar l'interès general i convertir qualsevol discrepància en una qüestió d'orgull. Lo primer exigix responsabilitat. Per a lo segon sol bastar una roda de premsa.

La darrera representació d'este peculiar campionat té com a protagonista la Ronda Nord. La Generalitat planteja una alternativa per a desblocar una actuació pendent des de fa més de trenta anys i l'Ajuntament respon amb tot el seu repertori de grans calamitats: «pelotazo urbanístic», «segrest de competències», edificis de deu altures i l'inevitable fantasma de Benidorm. Escoltant-los, qualsevol diria que el major perill per a Dénia és que algú aconseguisca, per fi, construir quelcom.

Convé recordar que el PSPV governa Dénia des de 2015, actualment junto a Compromís. Més d'onze anys després, la Ronda Nord seguix sense executar-se. I ara ens anuncien que estan treballant en el seua propi pla parcial. Esplèndid. Però potser els ciutadans mereixen alguna cosa més que una altra declaració d'intencions. ¿Quan estarà aprovat? ¿Com es finançarà? ¿Es econòmicament viable? ¿Quan començaran les obres? Perquè després de tants anys, el verb treballar comença a necessitar algun complement. Preferiblement un que incloga resultats.

I ací arribem a una qüestió bastant menys emotiva que pronunciar la paraula «pelotazo», però infinitament més important: els números. Urbanitzar eixos terrenys costa milions d'euros i els propietaris difícilment assumiran semblant inversió si l'operació no resulta viable. Ja en 2023 qüestionaren formalment la reducció d'aprofitaments prevista en la planejament municipal. ¿Tenien raó? Caldrà estudiar-ho. ¿Permet l'edificabilitat actual afrontar les càrregues urbanístiques? Caldrà demostrar-ho. Lo que no pareix massa seriós és despachar un problema econòmic amb una col·lecció de qualificatius. Perquè un model de ciutat pot ser magnífic en el paper, però si ningú aconseguix desenvolupar-lo, acaba sent poc més que una bonica declaració d'intencions. Això sí, sempre podrem presumir de haver-lo defensat heroicament.

I què dir de l'habitatge. Els nostres governants lamenten els preus, reivindiquen solucions i defenen l'habitatge protegit. Però quan apareix una proposta que contempla augmentar l'edificabilitat, salten totes les alarmes. L'Ajuntament presumix de reservar almenys el 40% per a habitatge protegit. Magnífic. ¿Però quantes habitacions representa eixe percentatge en cada alternativa? ¿I quantes arribaràn realment a construir-se? Perquè el 40% d'un desenvolupament que mai s'executa equival exactament a zero habitacions. Una fórmula extraordinàriament còmoda per a presumir de compromís social sense necessitat d'entregar una sola clau.

Tampoc estaria de més recordar que una ciutat sostenible no és necessàriament aquella que menys construïx. L'urbanisme contemporani defensa densitats adequades, barris compactes i un aprofitament eficient del sòl. Entre convertir Dénia en Benidorm i condemnar un sector a altres trenta anys d'espera caldria existir algun terme mig. Aunque trobar-lo exigix estudiar, negociar i fer números. Activitats bastant menys vistoses que anunciar una catàstrofe urbanística.

Per suposat que l'Ajuntament deu defensar les seues competències i que la Generalitat té que justificar la seua proposta. Però governar consistix precisament en conciliar interessos, trobar solucions viables i saber arribar a acords. Les competències no són trofeus que un puga penjar-se després de guanyar una batalla institucional. Són responsabilitats que deuen exercir-se per a millorar la vida dels ciutadans. I si existix un pelotazo, que ho demostren amb cifres. Si el model municipal és millor, que expliquen com i quan pensen executar-lo. Lo que no té massa sentit és convertir cada discrepància en un enfrontament mentre els problemes romanen intactes.

Potser els nostres representants haurien de recordar que negociar no significa rendir-se, que reconéixer un argument ajè no constituïx una humiliació i que defensar una posició no exmix de demostrar que funciona. Dénia no necessita més titulars grandiloqüents, ni més batalles institucionals, ni polítics empecinats en tindre sempre l'última paraula. Necessita habitatges, infraestructures i administracions capaces de posar-se d'acord.

Perquè l'orgull polític té una particularitat fascinant: qui gaudixen de la victòria no sempre són qui paguen les seues conseqüències. I en estes disputes, la factura acaba arribant massa a menudo als mateixos.

A Dénia portem massa temps confonent tindre raó amb fer les coses bé. I els nostres polítics haurien de recordar que guanyar una discussion no construïx una carretera.

Fonts

CompartirFacebookXWhatsApp

Rep La Marina Times al teu correu

Les notícies més rellevants de la Marina Alta cada matí, o el més llegit de la setmana cada divendres.

Freqüència
Inicia la sessió per a participar. Els comentaris es publiquen amb el teu nom visible.
Encara no hi ha comentaris. Sigues el primer.