L'Aguijón ha eixit a passejar per Dénia. Res de extraordinari. Un passeig com qualsevol, per carrers com qualsevol. L'extraordinari és comprovar quantes coses hem acabat acceptant com a normals.
Dénia s'està esborrant. Literalment. S'esborren els passos de vianants, les línies de les calçades i les senyals pintades sobre l'asfalto. Es multipliquen els baches, la brutícia i els carrers mal il·luminats. I mentre tant, l'Ajuntament pareix haber confós governar una ciutat amb deixar que envellisca sola.
Lo curiós és que aquestes coses no ocórren de colp. L'abandó té un avantatge per a qui governa: avança tan lentament que gairebé ningú percep quant hem retrocés. Com qui engorda un quilogram cada any i un bon dia es puja a la bàscula i descobrix que pesa cent. Dénia porta massa temps engordant en deixadesa. I ja li comença a notar-se la panxa.
N'hi ha prou escoltar qualsevol tertúlia entre veïns. Les queixes es repetixen: carrers bruts, asfaltos trencats, passos de cebra invisibles, il·luminació insuficient. En privat es parla molt més clar del que es diu en públic. Potser perquè en una ciutat com Dénia encara costa senyalar a qui «mana». Però que molts es callen davant no significa que estiga contents darrere.
Mentres tant, continuem presumint de gastronomia, patrimoni, festes i atractius turístics. Fulletons impecables, fotografies meravelloses i grans discursos sobre la Dénia que volem ser. Llàstima que, al eixir del fulletó i pisar el carrer, la realitat siga bastant menys fotogènica.
I ací ve lo verdaderament greu. No estem parlant només d'estètica. Estem parlant de seguretat. Un pas de vianants esborrat, un socavó i un carrer a foscor no són tres menudells descuits. Junts formen una combinació més que suficient de provocar un accident. Tres ingredients d'una mateixa bomba de rellotge.
Si quelcom haurien d'enseñar-nos les tragedies ferroviàries recents és que la prevenció i el manteniment no són assumptes menors. Les causes de cada accident hauran d'esclarir-se, però hi ha quelcom que no admet discussió: desatendre la seguretat pot tindre conseqüències que cap explicació posterior aconseguix reparar.
Potser algún dia algú descobrix que mantindre una ciutat també és governar-la. I que esperar a que ocórrega una desgràcia per a actuar no és gestió. És irresponsabilitat.
Perquè els passos de cebra es poden tornar a pintar. Les vides que es perden, no.